La rateta que agranava l'escaleta

Hi havia una vegada una rateta que cada dia agranava l'escaleta i un dia es va trobar un dineret.

—Oh, quina sort que he tingut! I què en podria fer? Si em compre ametlletes em cauran les dentetes... I si em compre un llacet per la cueta? Sí, sí, em compraré un llacet ben bonic per a posar-me'l a la cueta!!

I així ho va fer.

Va anar a casa la senyora Conilla i es va estar mirant molts llacets. Al final, es va decidir per un llaç de setí de color rosa.

—Sí, aquest sí que m'agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà — pensava la rateta—. Ui, no me l'emboliqui que me l'emporte posat!

Es va posar a la porta de sa casa per a lluir el llacet. I aleshores va passar el senyor Ànec per davant seu. En veure-la tan bonica, li va dir:

—Ai, Rateta, Rateta, tu que eres tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

—No ho sé. A veure quina veu fas?

—Guac, guac, guac!

—Ui, que m'ensordeixes. No et vull per marit.

També hi va passar el senyor Gall amb les plomes estufarrades que li va dir:

—Rateta, Rateta, tu que eres tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

—Ai no ho sé. A veure quina veu fas?

—Quiquiriquic!

—Ui, no, quina escama. No et vull per marit.

I el senyor Gall se'n va anar amb el cap cot. Després, va passar el senyor Gos, que també va ser rebutjat per la Rateta.

Al cap d'una estona va passar el senyor Ase que en veure la Rateta tan bonica no va poder deixar de dir-li:

—Rateta, Rateta, tu que eres tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

I la Rateta, fent-se pregar li va dir:

—Ai no ho sé, a veure quina veu fas?

—Ihà, ihà!

—Fuig, fuig, que m'ensordeixes!

Quan la Rateta ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fera el pes, va passar un senyor Gat pel seu costat que li va dir:

—Mèu, Rateta, tu que eres tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

I la Rateta, fent-se l'estreta:

—Ai, no ho sé. A veure quina veu fas?

—Mèu, marrameu!

—Sí, amb tu sí que em vull casar!

—Mèu, marrameu!

I així ho van fer. Ben promte es van casar i van convidar tothom.

Aquell dia, mentre uns deien a la Rateta: «Vés amb compte amb aquest gat!», d'altres li advertien. «Vigila que, quan estigues despistada, no et clave queixalada!» la Rateta reia per sota el nas perquè només ella i el seu marit sabien el secret: aquell gat era vegetarià, no menjava rates!

I vegeu ací un gos i vegeu ací un gat que aquest conte ja s'ha acabat.