La campaneta

Heu de saber, estimats xiquets, que la Campaneta, aquesta graciosa planta que, en vindre el bon temps s'enrama arreu, arreu per jardins, murs i balconades, escampant el ostentació de les fulles verdes i de les flors d'alegres colorits, era en altre temps una planteta humil que, arran de terra, estenia les fulletes primes i punxegudes entre les que de tant en tant treia el cabet una campaneta pàl·lida.

Tot i la seua simplicitat, la campaneta aquella, era amiga de pardalets, abelles i borinots, amb els quals tot sovint tenia llargues converses i als qui contava rondalles i contes.

Especialment tenia gran afecte a una bonica cagarnera que havia fet el niu entre les branques d'un arbre no molt llunyà al lloc on havia nascut la campaneta.

Aquesta se sentia tota amoïnada perquè feia dies que no havia vist a la seua amiga, ni sentit el seu cant, quan de sobte, el pardalet vingué a posar-se prop d'ella, amb un aire tot afligit.

- Què et passa, amiga cagarnera? - li preguntà la planteta.

- Ai! Si ho saberes, Campaneta amiga! - respongué el pardal– Un dels meus fillets, aquell tan espavilat que començava a cantar tan alegrement, s'ha trencat un ala, i no pot moure's del niu fins que estiga guarit. Cada dia em demana que li parle de tu, que li contaves tantes coses boniques. Prou trau el cabet per la vora del niu, per si pot veure't, però, pobret! No ho pot aconseguir... Està trist i enyorat, d'ençà que no veu si no el revés de les fulles...

- Alabat sia Déu! - exclamà la bona Campaneta- Sí que em sap greu, aço que li passa al teu fillet, i ja miraré si puc remeiar-li la pena.

I heus ací que la xicoteta planta començà a estirar-se, estirar-se, arrapant-se a la terra, de cara al cel, amb tanta bona voluntat i tal desig de complaure el menut solitari, que el Nen Jesús, beneint-la des del firmament, li donà força i alè per arribar fins a la soca de l'arbre on niuava la cagarnera. Una vegada allí, començà a voltar el tronc, per tal d'arribar al niu.

I heus ací que quan fou dalt de tot, i veié eixir del niu el gentil cabet del pardalet malalt, qui es posà a cantar d'alegria, la Campaneta s'adonà que les seues fulles havien pres la forma d'un cor, i que les floretes pàl·lides eren devingudes unes bellíssimes campànules de fines sedes blaves i roses, lil·les i morades...
I així fou premiada la bondat, la paciència i la insistència de la Campaneta humil.