Et mire bonica.
Et mire com si cada segon que ho faig,
sanara les hores separats
en què no puc fer-ho.

Ens mirem i plore,
perquè em mires d'eixa manera
tan teua que em fa vulnerable.
I dic un "Et vullc meua per a sempre"
i tu m'apretes més fort.

Em dissolc en la foscor,
com quan apretes els ulls
i veus puntets blancs.
Em torne mota de pols,
un cel ple d'estreles,
una boca plena de besos,
un pit a punt d'esclatar.

Aquest poble alié a nosaltres calla
per a escoltar-nos gemecar
i la meua suor segella la pau
entre l'esquena i els llençols.
Llepar o mossegar no és proporcional
a la set o la fam que es tinga.
És qüestió de que eres Tu, Amor,
i no hi ha més.

Fem l'amor fent un pols a la rutina,
canvie els anys que se'm tiren damunt
pel pes del teu cos sobre el meu.
El pes i el bes, Àngel d'Amor,
del teu preciós cos sobre el meu.

El que no canvie és com aconseguixes
que cada nit siga la millor nit de totes.