Perquè quan no hi estàs,
és com si et multiplicares per dins.

La nostàlgia és ja un ritual après
i sobre el coixí no em cap més somni
si no és el d'estar amb tu.

La teua veu em sona tan llunyana
quan més gris és el dia,
com eixes tempestes sense trons.

No sé si bec per a oblidar
o em bec sancers
els records de no tindre't.

A voltes plouen llàgrimes,
i els cocodrils del meu estany
es tornen dòcils sense elles.

Em deixe portar
per l'arravatament dels silencis.
Quan més calles,
més gran es fa el rellotge.

Tinc la veleta seca de beure't els vents.
I quan menys bufes més em despentine.
Però tota calma mereix una bona tempesta.

Llavors és quan arribes.
I es deslliga.
A voltes caic als teus peus,
mossegue, mastegue i escopisc la pols.
Altres isc corrent tancant rere meu
portes de desig i finestres de solitud.

I correc, correc lluny.
Però t'olore allà on vaja
i la meua llengua llepa
qualsevol ombra femenina.

Però hi ha un moment exacte,
a una hora en concret,
d'un dia qualsevol,
que som tu i jo.

I a eixe nosaltres, Amor meu,
no hi ha raig que el partisca
ni cocodril que el mossegue.