Per què les abelles fan els panells de la mel de forma hexagonal?

En una ocasió, Pappos d’Alexandria, un rellevant matemàtic grec, va dir el següent sobre les abelles: “Les abelles, en virtut d’una certa intuïció geomètrica, saben que l’hexàgon és major que el quadrat i que el triangle, i que podrà contindre més mel amb la mateixa despesa de material.”

Ara, cada vegada que veges voletejar una abella pel jardí o per un parc la miraràs amb enveja pensant que aquest xicotet cervell sap molt de geometria i de matemàtiques. Com pot ser possible?

En efecte, una de les primeres teories que se solen assumir és la següent: Si tinguem una superfície plana en la qual hem de distribuir xicotetes cel·les per emmagatzemar mel, podem fer-ho a través dels quadrats, els cercles o els hexàgons. Així doncs, les abelles disposen d’una intuïció natural que els diu que la figura més eficaç és, sens dubte, l’hexàgon, i per tant el prisma. Emmagatzemen la mel amb total eficàcia en cada cel·la, construint així un panell perfecte on desenvolupar les seves tasques diàries i la seva manera de vida.

Existeix una altra teoria, un altre vessant que no acaba d’acceptar aquesta ‘eficàcia matemàtica’ de les abelles. En primer lloc, aquesta idea es basa en el fet que en la naturalesa, la figura que més abunda és el cercle, o en conseqüència, les esferes. Si ens hi fixem, molts panells en els seus inicis, quan són més recents, presenten cel·les amb una forma esfèrica i no de prisma hexagonal. Les abelles farien, doncs, unes entrades de forma rodona però, amb el temps, acabarien constituint-se en la clàssica forma que tots coneixem. I en què es basa aquesta idea?

Qüestió de física. Per a molts aquesta afirmació es pot explicar de forma senzilla: fem diversos tubs rodons de paper i posem-los junts. Ens adonarem que queden diversos buits entre uns i altres. Si els apretem una mica més tendeixen a xafar-se, fins que al final es converteixen en cel·les hexagonals.

Els panells, doncs, començarien sent cilindres, però amb la mel en el seu interior, és a dir, amb alguna cosa líquida, tendeixen a ajuntar-se els uns amb els altres fins a formar hexàgons.