Caputxeta vermella

Fa molt de temps, hi havia una jove molt bonica. Sa mare li havia fet una capa vermella i la jove la portava tan sovint que tothom l'anomenava Caputxeta vermella.
 
Un dia, sa mare li va demanar que portara uns pastissos sa àvia, que vivia a l'altra banda del bosc. Li va recomanar que no s'entretinguera al llarg del camí, ja que creuar el bosc era molt perillós perquè sempre hi rondava el llop.
 
Caputxeta va agafar la cistella amb els pastissos i va començar a caminar. La xiqueta havia de travessar el bosc per arribar a casa de l'àvia, però no li feia por perquè allà sempre hi trobava molts amics: els ocells, els esquirols...
 
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
 
—On vas, xiqueta? —li va preguntar el llop amb la seua veu ronca.
 
—A casa de l'àvia —va respondre la Caputxeta.
 
—No és lluny... —va dir el llop per a ell mateix, girant-se.
 
Caputxeta va deixar la seua cistella a l'herba i es va entretenir agafant flors «El llop se n'ha anat», va pensar. «No tinc res a témer. L'àvia es posarà molt contenta quan li porte un ram de flors ben bonic, a més dels pastissos».
 
Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar suaument a la porta i la velleta va obrir pensant que era Caputxeta.
 
El llop va devorar l'àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada velleta, es va ficar al llit i va tancar els ulls. Però no va haver d'esperar quasi, perquè Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
 
La xiqueta es va apropar al llit i va veure que la seua àvia estava molt canviada.
 
—Iaia, iaia, quins ulls més grans que tens!
 
—Són per veure't millor —va dir el llop tractant d'imitar la veu de l'àvia.
 
—Iaia, iaia, quines orelles més grans que tens!
 
—Són per sentir-te millor —va seguir el llop.
 
—Iaia, iaia, quines dents més grosses que tens!
 
—Són per... menjar-te millor! —i dient això, el llop malvat es va llançar sobre Caputxeta i la va devorar, tal com havia fet amb l'àvia.
 
Mentrestant, un caçador que havia vist que el llop entrava a casa de l'àvia, i sospitant les seues males intencions, va decidir anar a donar-hi una ullada per veure si tot anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos van arribar a la casa. Van veure que la porta estava oberta i el llop estirat al llit, dormint de tan fart com estava.
 
El caçador va traure el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L'àvia i Caputxeta eren allà i vives!
 
Per castigar el llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop es va despertar, va sentir molta set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es va ofegar.
 
Caputxeta i la seua àvia no van patir més que un gran espant, però Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a l'àvia que no parlaria amb cap desconegut que es poguera trobar pels camins.

D'ara endavant, seguiria les recomanacions de l'àvia i de sa mare.