Els gats són tendres, però a diferència dels gossos, solen ser freds i independents i no estan disposats a ser molestats. Qui no ha sigut ignorat després de cridar al seu gat?

Els gats reconeixen la veu dels seus amos, però decideixen ignorar-la. Això és el que va concloure un estudi a la Universitat de Japó.

L’estudi, realitzat per Atsuko Saito i Kazutaka Shinozuka, es va fer a partir del comportament de 20 gats a les seves llars. Els estudiosos esperaven fins que el propietari era fora de la vista i aleshores els posaven l’enregistrament de tres desconeguts anomenant els seus noms, seguit del seu amo, seguit d’un altre desconegut.

Els gats no fan cas, per què?

Els investigadors van analitzar les respostes dels gats a cada crida, tenint en compte un nombre de factors concrets: orelles, el moviment de la cua i el cap, la vocalització, la dilatació de la pupil·la dels ulls…

El resultat va ser que, quan sentien els seus noms, els gats movien el cap i l’enfocaven al lloc d’on provenia el so. I tot i que tenien una reacció més bona envers la crida dels seus amos que la dels desconeguts, els animals ignoraven a tothom.

Això segur entristeix a molts amants dels gats, però té una raó i es troba en l’evolució.

Es creu que la raó per la qual els gats ens ignoren prové de la primerenca domesticació de l’espècie, enfront de la relació que es va mantenir amb els gossos.

Per exemple, Saito i Shinozuka apunten al fet que els gats porten menys temps sent domesticats activament (9.500 anys davant de 15.000 anys dels gossos).

L’ancestre comú del gat domèstic actual és el Felis Silvestris, un gat salvatge que va tindre contacte amb l’ésser humà per primera vegada fa nou mil anys.

En desenvolupar-se l’agricultura, els felins recorrien els camps a la recerca de rosegadors que es sentien atrets pels graners. D’aquesta manera, van tindre major contacte amb els humans, però a diferència dels gossos, es ‘van domesticar a si mateixos’. És a dir, no es van domesticar per obeir sinó que ells van ser els que van prendre la iniciativa.

Ara, ja saps per què els gats no ens fan cas. No cal culpar-los i no cal sentir pena, així és l’evolució.